User login


Quan es parla de xarxes wifi, què vol dir 802.11a, 802.11b i 802.11g? (i en què es diferencien)


Dins de les especificacions per a les comunicacions Wi-Fi s'han anat definint protocols estàndar per a les bandes lliures (comercialment disponibles). Entre aquests protocols, els que s'han popularitzat més són

  • 802.11a
  • 802.11b (el més usat)
  • ... i més darrerament, 802.11g (en creixement)

Aquests protocols són vàlids tant per fer ponts i connexions punt a punt, com també suportar múltpiples clients, depenent de les prestacions del punt d'accés. També fa "roaming", que és el que fan els mòbils per a connectar-se a l'antena que li proporciona una senyal més potent.

L'ample de banda proporcionat és variable en funció de la qualitat de la senyal i la norma.

En aquesta taula es fa un resum de les característiques principals:

Norma Freqüència (GHz) Velocitat màxima teòrica
802.11a 5 54 Mbps
802.11b 2.4 11 Mbps
802.11g 2.4 54 Mbps

Normalment els aparells que funcionen a 5 GHz (a) no funcionen en b o g (hi ha excepcions). Normalment tots els 802.11g, també poden connectar amb 802.11b, però llavors tota la cèl·lula (el punt d'accés i tots els seus clients) passen a treballar a 802.b. Els dispositius 802.11b normalment no poden treballar a 802.11g.

Les antenes no tenen relació amb el protocol, sinò amb la freqüència: Totes les antenes que van a 2.4 Mhz poden treballar tant amb 802.11b com 802.11g, però no amb 802.11 i a la inversa.

Si hi ha un entorn mixte entre clients o AP's 802.11b i 802.11g, per no neutralitzar l'ample de banda superior del 802.11g, idealment haurien de establir les connexions per separat i treballant en sub-xarxes diferents, impedint que es barregin. Això no vol dir que no puguin coexixtir, n'hi ha prou que en algun punt hi hagi una xarxa (amb fil) que uneixi ambdues subxarxes. Alguns fabricants ja anuncien els seus productes (AP's i Routers WiFi) capaços de mantenir la xarxa a 54Mbps encara que hi hagi clients a velocitats menors.

Finalment, hi ha aparells que s'anuncien a velocitats "extranyes" (22Mbs, 108 Mbs...). Normalment es tracta de modes "bridging" o extensions propietàries, que permeten millorar la velocitat només si tots els components (punt d'accés o clients) síón del mateix fabricant. Normalment el que es fa és utilitzar dos canals un per l'enviament i l'altre per la recepció (11+11=22Mpbs o 54+54=108Mbps), amb la qual cosa tampoc són 22 o 108Mbps reals en un sol sentit.