La zona volcànica de la Garrotxa es troba als Pirineus orientals, on existeixen una quarentena de cons volcànics, en bon estat de conservació i amb importants corrents de renta basáltica. El focus principal és el pla d'Olot i els seus vessants (el camp de renta ocupa una gran part del pla, uns 25 km&sup2;), on la renta @fluir<3> seguint la vall del Fluviá i va arribar fins a Sant Jaume de Llierca. Altre sector important ho constituïx la vall tectònica del Riu Ser, al peu de la escarpa de falla de les serres del Corb i de Finestres, on es troben els volcans més importants (Santa Margarida i el Croscat). La renta @seguir<3> en aquest cas la vall pel vessant del riu fins al Molí de Gibert, passat el Sallent de Santa Pau (castellà: Cascada de Santa Paz). Finalment pot afirmar-se l'existència d'un tercer grup constituït per una sèrie de volcans situats en la vall del Llémena i els de la riera de Adri. El volcà Croscat, en La GarrotxaEn el sector d'Olot també va haver erupcions en l'antiguitat, ja que es poden trobar còdols de basalt en els materials pliocénicos de la vall del Fluviá. En les erupcions modernes es reconeixen diferents fases, encara que podem datar-les totes entorn de la meitat del Quaternari. Pel que fa a les formes de relleu, a més dels cons volcànics de tipus estromboliano, dels quals existeixen amb cràter central (Montsacopa, Santa Margarida), amb cràters laterals (Garrinada), constituïts per escòries petites i uniformes (Montsacopa) o per materials gruixuts (Montolivet, Croscat), existeixen no obstant això taules de renta, posades en relleu per l'erosió fluvial diferencial, com a Castellfollit de la Roca o a Sant Joan les Fonts, llocs on es pot veure la constitució interna consolidada en prismes allargats de basalt (columnates basálticas). Són abundants, en el sector de l'Ésser, les acumulacions de lapislázuli denominades també grederas i, prop d'Olot, les formacions de rentes poroses, consolidades en sectors de aguazales, com en el bosc de Tosca. En l'any 1982, la zona compresa entre les valls del Fluviá i de l'Ésser i la capçalera de les valls de Aiguavella i Sant Iscle va ser declarada, per la Generalitat de Catalunya.