Ara que estic de vacances i no puc anar en bici (fa molt de fred pel matí ), aprofito per crear aquest text, que és una traducció-resum del llibre Manual de CISCO, Tom Shaughnessy, Ed. McGraw-Hill. (Aquest llibre el podeu trobar a la biblioteca de la UVic de Torre dels Frares). En concret, en va cridar l'atenció el capítol 8 de Protocols d'enrutament, dins de la introducció als protocols de CISCO, a l'apartat de Configuració de Open Shortest Path First (OSPF), o el que és el mateix, Primera Ruta Més Curta Oberta. Comencem.

El 1991, es decideix establir un estàndar obert que substitueixi al RIP. El resultat va ser OSPF, que com el seu nom indica, és un estàndard que s'utilitza per localitzar rutes de camins més curtes del mateix mode que RIP. Però aquí és on acaben les similituts. OSPF és un protocol d'enrutament d'estat de l'enllaç i no de distància vectorial(?). OSPF convergeix més ràpidament que RIP i funciona sota el concepte d'estat d'enllaç, en el que cada enrutador emmagatzema una base de dades de tots els enllaços de la xarxa i la informació sobre qualsevol retard que podria experimentar. A més, OSPF estalvia la sobrecàrrega dels missatges de control distribuïnt actualitzacions d'enrutament només si estan controlats per events.

Àrees d'enrutament OSPF

La majoria de les característiques de OSPF es van disenyar com ajuda per controlar el tamany de la xarxa. El concepte central de OSPF són les àrees de xarxa. Una àrea és una zona dins d'un sistema autònom que es composa d'un conjunt lògic de segments de xarxa i els seus dispositius connectats. Les àrees les utilitza el sistema d'enrutament com estratègia per controlar el flux del tràfic i oblidar-se de detalls d'enrutament no desitjat. Cada domini OSPF ha de tenir una àrea central amb número 0. Les àrees es crean utilitzant la paraula clau area com argument de la comanda network, d'aquesta manera:

ElMeuEnrutador (config-router) #network 10.0.0.0 0.255.255.255 area 0

Aquesta comanda col·loca la subxarxa 10.0.0.0 en l'àrea 0 OSPF. És possible fer funcionar una xarxa OSPF d'una sola àrea, tenint únicament un àrea 0. La figura 1 mostra una xarxa OSPF de tres àrees.

(L'adjuntare més tard, sorry )

Una funcionalitat clau de OSPF és que pugui redireccionar actualitzacions d'enrutament entre àrees. Redirecció és una actualització d'enrutament que pasa a través d'una o més àrees d'un domini d'enrutament , normalment a través d'una sèrie de filtres dissenyats per reduïr el tràfic d'actualitzacions d'enrutament.

Màscares de subxarxa de longitut variable (VLSM)

Les xarxes OSPF s'utilitzen freqüentment per unir dominis d'enrutament ja existents com RIP. Això s'aconsegueix creant una àrea OSPF per cada domini RIP i passant les actualitzacions d'enrutament entre ells a través del OSPF central (àrea 0). Els enrutadors dels extrems de les àrees es denominen ASBR (Autonomous System Boundary Routers, Enrutadors Autònoms de Sistemes Adjacents). Els ASBR es col·loquen entre els sistemes autònoms OSPF i les xarxes RIP, i executen els protocols OSPF i RIP.

El suport de màscares de subxarxa de longitut variable (VLSM) és una característica extremadament important de OSPF. Les respectives àrees solen tenir el seu propi esquema de subxarxa per cubrir les seves necessitats particulars. A la figura 2 , totes les xarxes basades en línies sèrie de l'Àrea 0 utilitzen la màscara de subxarxa .252, que és típica de les connexions de llarga distància. Això passa perquè la màscara .252 permet fins a 64 subxarxes, però solament dos equips per subxarxa. Això és ideal per xarxes composades d'una connexió de línia sèrie perquè només es necessiten dos equips: un a cada extrem de la línia.

Cada una de les restants àrees de sistema final utilitzen el seu propi esquema. L'Àrea 1 utilitza la màscara .248 (permetent un màxim de 32 subxarxes i 6 equips cada una), l'Àrea 2 utilitza la màscara .194 (fins 4 subxarxes amb 62 equips cada una) i l'Àrea 3 utilitza la màscara .224 (fins 8 subxarxes amb 30 equips cada una).

El soport VLSM significa que les rutes que s'han d'incrementar en les actualitzacions passades entre les àrees OSPF, poden incluïr les direccions de les subxarxes (en comptes de només la direcció de la xarxa). Aquesta és una característica important perquè permet compartir rutes completes entre àrees utilitzant diferents esquemes de subxarxes, el que significa que cada àrea pot utilitzar solament la quantitat d'espai de direccionament que necessita. Per exemple, en l'Àrea 0 de la Figura 2, només hi ha uns quants equips connectats a les línies sèrie, i per poder utilitzar la màscara .248 permet a l'Àrea 0 utilitzar només unes poques direccions (una màscara .248 només té 6 equips connectats per subxarxa).

Inclús amb tota la potència de OSPF, seria difícil augmentar el tamany de la xarxa sense VLSM. Això és per el que la majoria de les LAN utilitzen esquemes de direccionament de divisió de subxarxes per reservar el preciós espai de direccions IP. Les àrees OSPF fan possible l'expansió a gran escala dels dominis d'enrutament i, per tant, el tamany de la xarxa. VLSM permet que els enrutadors tinguin visibilitat total de direccions entre àrees i, d'aquesta manera, enrutin el tràfic dins de les xarxes amb molta més eficiència.